14.11.06

El Valle de la Luna

Aunque parezca mentira la vida da muchas vueltas.
Y si no, quién iba a pensar que los nietos de un hombre nacido en este valle,
cuando los humeros de las casas aún tenían rescoldos,
vivirían al lado del Mar Mediterráneo,
teniendo el Cantábrico a tan sólo un par de valles.
Para bien o para mal, pero vueltas al fin y al cabo.

2 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Hermenegildo Suárez Reverte.

Any 1881.

Un home sol. Jove. Que viu. Que deixa viure.

Mira al seu voltant... les muntanyes, el cel, les estrelles. La Lluna.

Fixa la seva mirada. Absent. Ara la llum! Les veu a elles, les que l'escolten, les que l'acompanyen... sí, les vaques, les que, impassibles, sense altra opció, hi són, sense poder escollir... i s'hi conformen.

Se les mira. Se n'adona que hi pot arribar. Més lluny que elles! Que és capaç de mirar més enllà del que veu! I de veure més enllà del que mira! Però el que veu és lluny, molt lluny, no es pot tocar. Ni tan sols s'atreveix a mirar.

Els dies eren llargs. Les nits fosques. I la vida passava. S'esvaïa.

Mirant el no-res.

Una tempesta. Desvia la seva atenció. Una agitació creixent. Per a tots. Per a ell també, tot sol. Una por que l'envaeix. Noves sensacions. I un senyal. Un llamp... providencial llamp. Que se'l podia haver endut cap allà, cap a la pau absoluta. Però simplement li va indicar el camí. Cap a la descoberta, cap al món.

Ho va veure clar.

S'ho va mirar tot.

I va començar a caminar.

Cap al futur de mirades i visions.

Madrid podria ser un bon destí...

Potser sí. Potser no.

Però, a la fi, podia ser ell.

Hermenegildo Suárez Reverte

4:34 a. m.  
Blogger CGR said...

mmmm...

Un placer para los sentidos...

Quizá fue así...
Quizá no...

Pero ocurrió...

1:05 a. m.  

Publicar un comentario

<< Home